Prou de parlar de mi!

Els significats o definicions de memòria i història sovint es barregen i s’entrellacen fins a tal punt d’esdevenir irreconeixibles. Hi ha pensadors de la memòria que es presenten a si mateixos com a historiadors, com per exemple Walter Benjamin, i hi ha historiadors professionals com ara Eric Hobsbawn la història del qual es fa en gran part càrrec de les preocupacions de la memòria. Tal i com diu Fontana, resulten molt útils i interessants les aportacions dutes a terme per part de la ciència cognitiva en matèria de tractament dels records en l’ésser humà. Com la ment humana transforma un feix de sensacions diverses en un record evocat per la memòria mostra una sèrie de complexitats en el mecanisme de formació d’aquest record que poden suggerir a l’historiador camins útils per a investigar la formació d’aquesta memòria col•lectiva que anomenem història .
Quan algú explica un relat de vida tendeix a seleccionar records de manera més o menys conscient, i sovint els relats es transformen en justificacions d’allò en el que s’han convertit en el present. De la mateixa manera els historiadors en treballar amb la memòria col•lectiva usen la seva capacitat de construir “presents recordats” per contribuir en la formació de la classe de consciència col•lectiva que correspon a les necessitats del moment, creant escenaris en que sigui possible encaixar i interpretar els fets nous que se’ns presenten .
En aquest article de Daniel Mendelsohn el que se’ns planteja és una crítica de l’ús prolífic que en el darrer segle i mig s’ha fet de la memòria autobiogràfica, és a dir de la invasió en el mercat literari de les memòries de tants, ja siguin anònims o importants. Explicar la vida, és una pràctica que s’està tornant quotidiana i alhora representativa de la manera que tenim d’observar la nostra realitat i de viure en una societat en la qual emergeix amb força la identitat personal, la consciència de la individualitat. Els relats de vida són construccions que reflecteixen la identitat, fruit d’un temps i un espai concret on convergeixen esdeveniments personals i socials que ens permeten llegir la història social. Més enllà però d’aquestes consideracions, últimament molt en voga entre antropòlegs i sociòlegs, a l’autobiografia se l’ha acusat, tal i com diu l’article, d’exhibicionisme literari i tal i com deia Freud, priva de cap valor d’autenticitat ja que no constitueix res més que una falsificació d’allò que ha estat la pròpia existència. Sembla ser que allò que més a fet degradar el gènere - ja de per si considerat superficial, oportunista i narcisista- és la forma en què pensem sobre nosaltres mateixos i la nostra relació amb el mon que ens envolta; i de fet tan sols encenen la televisió a acostant-nos a la prestatgeria de qualsevol quiosc o llibreria ens adonem ben aviat de la importància que ha adquirit la vida dels altres en les nostres pròpies vides. Mendelsohn recórrer tota la historia de la literatura memorialística (tot analitzant el llibre Memoir de Ben Yagoda) de sant Agustí fins als nostres dies, i ens il•lumina sobre el fet que fou Rosseau a iniciar la moda memorialística entesa com un mitjà de confessió terapèutica: una confessió laica, pública i purament literària. Una redempció que d’alguna manera equival a l’art.
Sembla que arran d’aquest esperit de redempció sorgiran més tard les memòries del sofriment, testimonis polítics dels crims sistemàtics contra el poble. Aquest tipus de narrativa, iniciada amb els esclaus americans passant per relats dels emigrats i les memòries de l’Holocaust i del genocidi, posseeixen en comú, tal i com diu Mendelshon, un elevat grau d’interès pel sentit de redempció. Constitueixen un “jo” que esdevé “nosaltres” dins d’un estatus de testimoni de vida real, en nom dels milers de memòries que mai no s’escriuran. Són per tant testimonis històrics, la memòria dels quals té a veure amb un passat absent, el dels vençuts. L’atenció d’aquests relats no està centrada en aquest passat desaperegut , sinó en la manera específica d’entendre aquest passat. En certa manera és allò que Benjamin anomenava el “gir Copernicà” en el tractament d’aquest passat per part de la memòria, perquè ve considerat com una carència, com un desig frustrat de realització. El seu objectiu no és el de proporcionar un coneixement específic, perquè no s’ocupa dels fets, això és cosa de la història, s’ocupa, per dir-ho d’alguna manera, dels “no-fets” : la memòria sap menys que la història. Tal i com diu Jorge Semprún “quando ya no queden supervivientes que puedan dar testimonio, el pasado de los campos será cosa de la història” . La historia en aquest sentit comença quan acaba la memòria.
La funció de l’historiador en aquest món de memòries i relats personals esdevé imprescindible coma especialista capaç de denunciar l’engany i la mentida. La denigració del gènere ha provocat que alguns d’aquest relats es centrin en el seu valor novel•lesc, transcendint el marc històric i posant-se al servei de la literatura, tot conservant però els seu status de testimoni.
D’altra banda, l’enorme rellevància que han assolit en els últims anys la memòria i el testimoni de les petites històries, han estats absorbides per les noves tendències historiogràfiques . Aquest canvis en el discurs històric ja varen ser percebuts i descrits per Lawrence Stone al 1979 en aquell famós article sobre el ressorgiment de la narrativa :
“un amplio conjunto de transformaciones con respecto a la naturaleza del discurso histórico. Existen indicios de un cambio en el problema histórico central, con un énfasis sobre el hombre en medio de ciertas circunstancias más bien que sobre las circunstancias que lo rodean; (...) insistiéndose sobre el individuo más que sobre el grupo(...)tendiéndose a los ejemplos individuales más bien que a la cuantificación de grupo(...)la conceptualización de la función del historiador, destacándose lo literario sobre lo científico(...)”.
Els excessos de la quantificació i la sofisticació conceptualitzadora havien produït tot una sèrie de obres històriques poc digeribles per al gran públic, on l’element humà escassejava significativament. El viratge doncs, correspon a un necessari i lògic efecte de compensació enfront el dèficit de relat vers el qual s’encaminava la història. La nova narrativa tracta les vides i els sentiments de l’home comú més que no pas els del gran i poderós, en línea amb aquets auge general envers l’interès pel dramatis personae. Així doncs, la narració no és nomes una forma, sinó que implica un contingut, i com ja havia estat denunciat per Hayden White, escull deliberadament allò que considera que és significatiu i que mereix la pena recordar. L’historiador ha de ser conscient que l’anàlisi continua essent la base de la pròpia metodologia i que la narració sobre la història d’una persona concreta o d’un episodi dramàtic ha de ser el mitjà per desentrellar el sentit d’una societat i d’una cultura passades. Tal i com ens diu Fontana: “no podem tanmateix identificar la narració amb les formes literàries del conte o la novel•la en les literatures d’origen europeu, sense entendre que tota explicació , incloent les de caràcter aparentment més analític, s’organitza com una narració.”
No es tracta així doncs, d’explicar històries per poder competir; reeleborant la frase de Mendelshon, la veritat que busquem en els llibres d’història no és la mateixa veritat que busquem quan llegim una novel•la o unes memòries. A Dumas se li perdona fàcilment que tergiversi els fets i els personatges segons li convingui, que més dona si el resultat són llibres que es llegeixen amb passió?, les novel•les o ho són de veritat o estan condemnades a l’oblit. La problemàtica rau en la incapacitat tant per part dels autors com dels lectors de distingir entre veritat objectiva i valor novel•lesc.
És clar que el gran interès suscitat per la novel.la històrica es pot traduir en una set pel “saber històric” per part del lector, que acosti al gran públic a consumir llibres d’història. Però l’objectiu d’aquest retorn de la narrativa de la qual ens parlava Stone, no és la d’explicar contes al gran públic sinó la de combinar la aproximació al subjecte que va viure la història (mitjançant la narració interpretativa i empàtica) i la explicació del subjecte històric (mitjançant l’anàlisi conceptual i distanciat).
Les enormes possibilitats que se’ns han obert a traves de la xarxa permeten l’accés a una gran quantitat d’informació, alhora que ofereixen una finestra al mon per a qualsevol persona que tingui alguna cosa a dir; és un món però sense editors ni correctors, on l’única eina disponible per controlar la veracitat del què hi llegim és la pròpia capacitat crítica o la informació que puguem recopilar sobre l’autor del text. Tot i així, és una meravellosa eina per llegir el pols de la societat i comunicar o promoure el coneixement històric.