dimarts, 25 de maig del 2010

Prou de parlar de mi!

Els significats o definicions de memòria i història sovint es barregen i s’entrellacen fins a tal punt d’esdevenir irreconeixibles. Hi ha pensadors de la memòria que es presenten a si mateixos com a historiadors, com per exemple Walter Benjamin, i hi ha historiadors professionals com ara Eric Hobsbawn la història del qual es fa en gran part càrrec de les preocupacions de la memòria. Tal i com diu Fontana, resulten molt útils i interessants les aportacions dutes a terme per part de la ciència cognitiva en matèria de tractament dels records en l’ésser humà. Com la ment humana transforma un feix de sensacions diverses en un record evocat per la memòria mostra una sèrie de complexitats en el mecanisme de formació d’aquest record que poden suggerir a l’historiador camins útils per a investigar la formació d’aquesta memòria col•lectiva que anomenem història .
Quan algú explica un relat de vida tendeix a seleccionar records de manera més o menys conscient, i sovint els relats es transformen en justificacions d’allò en el que s’han convertit en el present. De la mateixa manera els historiadors en treballar amb la memòria col•lectiva usen la seva capacitat de construir “presents recordats” per contribuir en la formació de la classe de consciència col•lectiva que correspon a les necessitats del moment, creant escenaris en que sigui possible encaixar i interpretar els fets nous que se’ns presenten .
En aquest article de Daniel Mendelsohn el que se’ns planteja és una crítica de l’ús prolífic que en el darrer segle i mig s’ha fet de la memòria autobiogràfica, és a dir de la invasió en el mercat literari de les memòries de tants, ja siguin anònims o importants. Explicar la vida, és una pràctica que s’està tornant quotidiana i alhora representativa de la manera que tenim d’observar la nostra realitat i de viure en una societat en la qual emergeix amb força la identitat personal, la consciència de la individualitat. Els relats de vida són construccions que reflecteixen la identitat, fruit d’un temps i un espai concret on convergeixen esdeveniments personals i socials que ens permeten llegir la història social. Més enllà però d’aquestes consideracions, últimament molt en voga entre antropòlegs i sociòlegs, a l’autobiografia se l’ha acusat, tal i com diu l’article, d’exhibicionisme literari i tal i com deia Freud, priva de cap valor d’autenticitat ja que no constitueix res més que una falsificació d’allò que ha estat la pròpia existència. Sembla ser que allò que més a fet degradar el gènere - ja de per si considerat superficial, oportunista i narcisista- és la forma en què pensem sobre nosaltres mateixos i la nostra relació amb el mon que ens envolta; i de fet tan sols encenen la televisió a acostant-nos a la prestatgeria de qualsevol quiosc o llibreria ens adonem ben aviat de la importància que ha adquirit la vida dels altres en les nostres pròpies vides. Mendelsohn recórrer tota la historia de la literatura memorialística (tot analitzant el llibre Memoir de Ben Yagoda) de sant Agustí fins als nostres dies, i ens il•lumina sobre el fet que fou Rosseau a iniciar la moda memorialística entesa com un mitjà de confessió terapèutica: una confessió laica, pública i purament literària. Una redempció que d’alguna manera equival a l’art.
Sembla que arran d’aquest esperit de redempció sorgiran més tard les memòries del sofriment, testimonis polítics dels crims sistemàtics contra el poble. Aquest tipus de narrativa, iniciada amb els esclaus americans passant per relats dels emigrats i les memòries de l’Holocaust i del genocidi, posseeixen en comú, tal i com diu Mendelshon, un elevat grau d’interès pel sentit de redempció. Constitueixen un “jo” que esdevé “nosaltres” dins d’un estatus de testimoni de vida real, en nom dels milers de memòries que mai no s’escriuran. Són per tant testimonis històrics, la memòria dels quals té a veure amb un passat absent, el dels vençuts. L’atenció d’aquests relats no està centrada en aquest passat desaperegut , sinó en la manera específica d’entendre aquest passat. En certa manera és allò que Benjamin anomenava el “gir Copernicà” en el tractament d’aquest passat per part de la memòria, perquè ve considerat com una carència, com un desig frustrat de realització. El seu objectiu no és el de proporcionar un coneixement específic, perquè no s’ocupa dels fets, això és cosa de la història, s’ocupa, per dir-ho d’alguna manera, dels “no-fets” : la memòria sap menys que la història. Tal i com diu Jorge Semprún “quando ya no queden supervivientes que puedan dar testimonio, el pasado de los campos será cosa de la història” . La historia en aquest sentit comença quan acaba la memòria.
La funció de l’historiador en aquest món de memòries i relats personals esdevé imprescindible coma especialista capaç de denunciar l’engany i la mentida. La denigració del gènere ha provocat que alguns d’aquest relats es centrin en el seu valor novel•lesc, transcendint el marc històric i posant-se al servei de la literatura, tot conservant però els seu status de testimoni.
D’altra banda, l’enorme rellevància que han assolit en els últims anys la memòria i el testimoni de les petites històries, han estats absorbides per les noves tendències historiogràfiques . Aquest canvis en el discurs històric ja varen ser percebuts i descrits per Lawrence Stone al 1979 en aquell famós article sobre el ressorgiment de la narrativa :
“un amplio conjunto de transformaciones con respecto a la naturaleza del discurso histórico. Existen indicios de un cambio en el problema histórico central, con un énfasis sobre el hombre en medio de ciertas circunstancias más bien que sobre las circunstancias que lo rodean; (...) insistiéndose sobre el individuo más que sobre el grupo(...)tendiéndose a los ejemplos individuales más bien que a la cuantificación de grupo(...)la conceptualización de la función del historiador, destacándose lo literario sobre lo científico(...)”.
Els excessos de la quantificació i la sofisticació conceptualitzadora havien produït tot una sèrie de obres històriques poc digeribles per al gran públic, on l’element humà escassejava significativament. El viratge doncs, correspon a un necessari i lògic efecte de compensació enfront el dèficit de relat vers el qual s’encaminava la història. La nova narrativa tracta les vides i els sentiments de l’home comú més que no pas els del gran i poderós, en línea amb aquets auge general envers l’interès pel dramatis personae. Així doncs, la narració no és nomes una forma, sinó que implica un contingut, i com ja havia estat denunciat per Hayden White, escull deliberadament allò que considera que és significatiu i que mereix la pena recordar. L’historiador ha de ser conscient que l’anàlisi continua essent la base de la pròpia metodologia i que la narració sobre la història d’una persona concreta o d’un episodi dramàtic ha de ser el mitjà per desentrellar el sentit d’una societat i d’una cultura passades. Tal i com ens diu Fontana: “no podem tanmateix identificar la narració amb les formes literàries del conte o la novel•la en les literatures d’origen europeu, sense entendre que tota explicació , incloent les de caràcter aparentment més analític, s’organitza com una narració.”
No es tracta així doncs, d’explicar històries per poder competir; reeleborant la frase de Mendelshon, la veritat que busquem en els llibres d’història no és la mateixa veritat que busquem quan llegim una novel•la o unes memòries. A Dumas se li perdona fàcilment que tergiversi els fets i els personatges segons li convingui, que més dona si el resultat són llibres que es llegeixen amb passió?, les novel•les o ho són de veritat o estan condemnades a l’oblit. La problemàtica rau en la incapacitat tant per part dels autors com dels lectors de distingir entre veritat objectiva i valor novel•lesc.
És clar que el gran interès suscitat per la novel.la històrica es pot traduir en una set pel “saber històric” per part del lector, que acosti al gran públic a consumir llibres d’història. Però l’objectiu d’aquest retorn de la narrativa de la qual ens parlava Stone, no és la d’explicar contes al gran públic sinó la de combinar la aproximació al subjecte que va viure la història (mitjançant la narració interpretativa i empàtica) i la explicació del subjecte històric (mitjançant l’anàlisi conceptual i distanciat).
Les enormes possibilitats que se’ns han obert a traves de la xarxa permeten l’accés a una gran quantitat d’informació, alhora que ofereixen una finestra al mon per a qualsevol persona que tingui alguna cosa a dir; és un món però sense editors ni correctors, on l’única eina disponible per controlar la veracitat del què hi llegim és la pròpia capacitat crítica o la informació que puguem recopilar sobre l’autor del text. Tot i així, és una meravellosa eina per llegir el pols de la societat i comunicar o promoure el coneixement històric.

divendres, 23 d’abril del 2010

El gir lingüístic

La cultura moderna i els grans paradigmes historiogràfics a traves dels quals s'analitzaren tots els processos històrics al llarg dels segles XVIII, XIX i XX es basaven en certa manera en el concepte fonamental de que el llenguatge expressa i comunica fenòmens reals, reflectint de manera exacte el propi món. Els grans paradigmes tendien a una explicació universal dels processos històrics, segons la qual i partint d'una visió extremadament eurocentrista, les societats humanes procedien seguint una lògica civilitzadora a través d'etapes, ordenades en funció d'un procés evolutiu predeterminat, fins a convergir en societats superiors i ideals, objectiu final del progrés humà.
El debat historiogràfic es concentrar al llarg dels anys en el dilema entre la concepció individualista o estructuralista del món, segons les quals el procés històric era regit a través de les decisions racionals del propis individus o a través d'un sistema impersonal amb pròpies lleis de funcionament natural, on no existien individus autònoms sinó peces d'un gran engranatge, l’acció del quals estava determinada per les condicions materials d'existència.

Als anys 80 es produí a nivell cultural allò que anomenem la Crisi de la Modernitat, que es concretà en una pèrdua de credibilitat dels vells paradigmes fruit d'una profunda reflexió sobre els problemes pràctics de la explicació històrica. Es qüestionà de manera creixent si existia una correspondència entre el curs real de la història i la concepció que d'aquest havia creat el món modern occidental. La critica de la filosofia moderna dels anys 80' considerà la filosofia il•lustrada com un simple metarrelat, una construcció cultural occidental imposada des de l'exterior que no es corresponia amb allò real.


El gir lingüístic es fill en aquest context dels moviments post modernistes, el sorgiment dels quals segurament depengué també de la desacceleració del creixement cultural i de la fi de l’expansió de la cultura occidental. Els autors que assumeixen una posició més radical postmoderna respecte el gir lingüístic neguen la referència de la historiografia a la realitat, tal i com s'observa en la definició presentada en el text de Spiegel. Aquesta posició radical deriva en certa mesura de la concepció del lingüista suís F. de Saussure, segons el qual el llenguatge "és un sistema de signes tancat, concebut com un sistema auto contingut (self-contained) de signes, el significat dels quals està determinat per les pròpies relacions entre si més que no pas per la relació amb algun objecte o subjecte transcendental o extralingüístic"; és a dir, tal i com s'indica en el text es nega l’existència d'un "univers objecte".

Es posa així doncs en dubte l'ésser de fenòmens clau de l’anàlisi històric tradicional com ara el de societat o naturalesa humana, negant-ne la pròpia existència, ja que producte d'una forma cultural específica de veure i donar significat a les relacions humanes. D'aquesta manera es consideren les nocions de ésser humà i societat components d'un imaginari en el sentit que no són considerades simples etiquetes conceptuals, sinó la forma particular a través la qual la cultura occidental ha conceptualitzat les relacions socials humanes. Aquests conceptes són, segons aquesta lògica, imaginaris, perquè el seu origen no és fruit de l’observació metòdica de la realitat, ni el resultat d'un descobriment científic, tal i com la pròpia modernitat defensa.

La historiografia postmoderna rebutja qualsevol intent d’elaboració d'un marc teòric que expliqui els canvis històrics, cosa que comporta que es perdi el sentit científic de la sistematització del coneixement, sobrevalorant la concepció individual i subjectiva de la historia i col•locant l'atzar pur i simple com un dels fonaments explicatius del procés històric.

No es possible mantenir una experiència directe amb el passat, el nostre coneixement depèn de les complexes obertures de significat proposades a traves de la documentació. La natura de l'objecte de coneixement, en aquest cas el passat i el seus esdeveniments, venen a la llum nomes mitjançant formes indirectes a través de les quals l'experimentem i l'aprenem. La critica efectuada per part dels seguidors del gir lingüístic es que tot això no implica que aquests mediadors siguin immediats i originaris, és a dir que aquells que sustenten la validitat de la historiografia perquè basada directament en les font històriques s'enganyen, perquè les fonts documentals constitueixen per pròpia natura una construcció històrica.
Ens trobem davant una problemàtica que comporta riscos ètics importants que pot conduir, almenys sobre un pla teòric, a un relativisme cultural radical, propens vers el nihilisme.

Davant d'aquest enfocament que amenaça de volatilitzar la connexió entre el discurs històric i la realitat, s'han produït diversos intents, des de diferents posicions epistemològiques i historiogràfiques, de reformular aquests conceptes adquirint algunes de les critiques, positives i vàlides, efectuades per part dels defensors del gir lingüístic envers les falses seguretats i objectivitats de la historiografia moderna. Tal i com exposa la professora Spiegel, de la mateixa manera com les diferencies lingüístiques estructuren la societat, les diferencies socials conformen a la vegada el llenguatge. La tasca d’historiador és reconèixer la manera en que els actors socials donen sentit a la seves pràctiques i als seus discursos, per tal d'entendre els processos de conformació d'aquests " règims de veritat". El relativisme existent en la varietat dels llenguatges humans non pot constituir una barrera per a la raó. No es pot negar la possibilitat de comprensió entre éssers racionals.

Una de les aportacions mes importants efectuades des del gir lingüístic a la recerca històrica ha estat la de desplaçar la metàfora controladora de la evidencia històrica envers la de la reflexió de la mediació: es considerava que els textos i els documents reflexaven de manera transparent la realitats passades, tal i com defensava el positivisme; ara es parteix de la base que el passat es capta sota forma mediatitzada preservada per nosaltres en el llenguatge. Tal i com Spiegel conclou "necessitem pensar detingudament com entenem la mediació i com aquesta comprensió incideix en la nostra pràctica."

En aquest sentit resulten molt interessants les reflexions efectuades per part del professor Miguel Angel Cabrera sobre el rol de l'historiador i el producte de la seva recerca. Segons aquest autor els conceptes que utilitzem en la recerca històrica no són merament representatius ja que produeixen no tan sols reflexes de la realitat sinó imposicions de coherència i significació vers aquesta realitat.
Tanmateix postula que la clau per a la reconstrucció històrica s'hauria de basar en termes de mediació de l'imaginari modern, i ja no en termes de l’individu o de la història econòmica i social. Hauríem de ser capaços de reconstruir el conjunt de supòsits imaginaris en funció dels quals els individus es relacionen ja que actuen en funció de la percepció de la pròpia condició. Els fenòmens històrics nous tindrien lloc, segons aquesta concepció de la historia, quan els individus comencen a concebre la pròpia realitat de manera diferent. Com a conseqüència de determinades circumstàncies materials les persones es comporten i es relacionen d'una determinada manera. Aquestes relacions però no son causals, ni tan senzilles com es postulava des de la historia economia i social, sinó que mediades per un determinat imaginari.

dissabte, 27 de febrer del 2010

tendències historiogràfiques: la memòria històrica

La cultura de la memòria del passat recent i traumàtic és un fenomen característic de la memòria europea contemporània, en la qual Espanya ha entrat amb cert retard. Sembla que només avui, en una societat construïda al llarg de trenta anys de democràcia consolidada, ens és permès mirar enrere amb ull crític. Aquesta memòria contemporània espanyola basada en l’antifranquisme i en el culte al “deure de la memòria”, sorgeix molt més tard que en la Europa occidental com a conseqüència de la llarga duració del franquisme i les peculiaritats de la transició a la democràcia.

Allò que diferencia aquets discurs a Espanya respecte a la resta de Europa és la percepció que el record de la història recent del país era estat cancel•lat durant la transició a traves d’una espècie d’acord tàcit entre les parts enfrontades. Aquesta consideració percebuda com a real en el si de la societat actual constata la incapacitat del món acadèmic per transmetre i divulgar la producció històrica. Diferència l’estudi de la història com a recerca del coneixement del passat de la noció de “memòria històrica”, l’objectiu de la qual seria el de atorgar un reconeixement polític, social i judicial a les víctimes de la guerra civil i del franquisme.
El concepte de memòria històrica conté a nivell intrínsec tota una sèrie de contradiccions que interfereixen directament en l’ús polític i social del qual ha estat instrument en els darrers anys. Aquestes contradiccions són objecte d’anàlisis per part del món acadèmic i ofereixen els instruments bàsics per una comprensió global del fenomen.
Tal i com planteja l’article de Pedro Ruiz Torres la comprensió del terme “memòria” associat al de “història” ens condueix a un realitat que poc o res té a veure amb una producció fruit del la recerca històrica, entesa coma recerca científica. La memòria és subjectiva per definició, és el resultat d’una elaboració individual d’imatges sotmeses als canvis i modificacions que caracteritzen la conformació de la identitat personal d’un individu. Tanmateix aquesta identitat es desenvoluparà en contacte amb una realitat social concreta que en determinarà la natura. Es podria afirmar així doncs, i partint d’aquesta premissa, que la memòria individual és resultat, en certa mesura, de la memòria col•lectiva i viceversa. L’ús d’una memòria definida com a “històrica” comportarà l’elaboració d’una visió del passat amb pretensió de veracitat, en quant a històrica, però construïda a partir d’una selecció de records i conseqüentment, subjectiva i constantment supeditada a les necessitats dels present.
Però la història en si no està al mateix moment supeditada al present, en quant a filla del seu propi temps? No canvien els temes en funció dels interessos i els valors culturals del present? No és la memòria un instrument de la disciplina històrica?
L’interès interdisciplinari que en àmbit acadèmic ha suscitat l’estudi per les diferents expressions de la memòria en la societat i en els individus, enteses com a mitjà principal a traves de les quals la espècie humana porta el passat al present, deixa clar que aquesta neta diferencia entre memòria i història no és tant clara com alguns historiadors pretendrien. Consideracions com les del filòsof Paul Ricoeur a favor de la memòria com a matriu de la història i les del concepte de la fidelitat segons la qual la pròpia memòria estaria supeditada a una exigència de veritat, en són un clar exemple.

Aquest passat, objecte de les polítiques culturals de restitució de la memòria, es resisteix a convertir-se en passat històric tot i el temps transcorregut, perquè objecte constant de tractament ja sigui part dels hereus de les víctimes com dels mitjans de comunicació, que n’amplien i en difonen la veu, com per part dels polítics, atents a l’interès social que suscita la qüestió. Mes enllà de l’atenció acadèmica creixent per l’estudi de la utilització del passat en els diferents presents com a mitjà de conformació d’identitats o com a mitjà de justificació de poders, la major part de publicacions sobretot de caràcter divulgatiu s’acosten a la qüestió per motius comercials i deformen considerablement la realitat històrica del nostre passat, ja sigui per part d’aquells que reclamen una veritat històrica suposadament negada durant anys com per part del immobilistes, opositors a la cultura de la memòria històrica . Ambdós tendències haurien de ser jutjades no per la visió que ofereixen del passat sinó per com aquesta visió defensa clarament una sèrie de valors de natura adversa del nostre present.

Tal i com observa Ruiz Torres l’ús públic de la historia crea memòria i converteix la història en memòria. A vegades l’objectiu no es educar el poble ( com en el cas alemany) sinó” instrument de batalla política on trobar exemples útils a la polèmica del moment” .

divendres, 26 de febrer del 2010