El gir lingüístic

La cultura moderna i els grans paradigmes historiogràfics a traves dels quals s'analitzaren tots els processos històrics al llarg dels segles XVIII, XIX i XX es basaven en certa manera en el concepte fonamental de que el llenguatge expressa i comunica fenòmens reals, reflectint de manera exacte el propi món. Els grans paradigmes tendien a una explicació universal dels processos històrics, segons la qual i partint d'una visió extremadament eurocentrista, les societats humanes procedien seguint una lògica civilitzadora a través d'etapes, ordenades en funció d'un procés evolutiu predeterminat, fins a convergir en societats superiors i ideals, objectiu final del progrés humà.
El debat historiogràfic es concentrar al llarg dels anys en el dilema entre la concepció individualista o estructuralista del món, segons les quals el procés històric era regit a través de les decisions racionals del propis individus o a través d'un sistema impersonal amb pròpies lleis de funcionament natural, on no existien individus autònoms sinó peces d'un gran engranatge, l’acció del quals estava determinada per les condicions materials d'existència.

Als anys 80 es produí a nivell cultural allò que anomenem la Crisi de la Modernitat, que es concretà en una pèrdua de credibilitat dels vells paradigmes fruit d'una profunda reflexió sobre els problemes pràctics de la explicació històrica. Es qüestionà de manera creixent si existia una correspondència entre el curs real de la història i la concepció que d'aquest havia creat el món modern occidental. La critica de la filosofia moderna dels anys 80' considerà la filosofia il•lustrada com un simple metarrelat, una construcció cultural occidental imposada des de l'exterior que no es corresponia amb allò real.


El gir lingüístic es fill en aquest context dels moviments post modernistes, el sorgiment dels quals segurament depengué també de la desacceleració del creixement cultural i de la fi de l’expansió de la cultura occidental. Els autors que assumeixen una posició més radical postmoderna respecte el gir lingüístic neguen la referència de la historiografia a la realitat, tal i com s'observa en la definició presentada en el text de Spiegel. Aquesta posició radical deriva en certa mesura de la concepció del lingüista suís F. de Saussure, segons el qual el llenguatge "és un sistema de signes tancat, concebut com un sistema auto contingut (self-contained) de signes, el significat dels quals està determinat per les pròpies relacions entre si més que no pas per la relació amb algun objecte o subjecte transcendental o extralingüístic"; és a dir, tal i com s'indica en el text es nega l’existència d'un "univers objecte".

Es posa així doncs en dubte l'ésser de fenòmens clau de l’anàlisi històric tradicional com ara el de societat o naturalesa humana, negant-ne la pròpia existència, ja que producte d'una forma cultural específica de veure i donar significat a les relacions humanes. D'aquesta manera es consideren les nocions de ésser humà i societat components d'un imaginari en el sentit que no són considerades simples etiquetes conceptuals, sinó la forma particular a través la qual la cultura occidental ha conceptualitzat les relacions socials humanes. Aquests conceptes són, segons aquesta lògica, imaginaris, perquè el seu origen no és fruit de l’observació metòdica de la realitat, ni el resultat d'un descobriment científic, tal i com la pròpia modernitat defensa.

La historiografia postmoderna rebutja qualsevol intent d’elaboració d'un marc teòric que expliqui els canvis històrics, cosa que comporta que es perdi el sentit científic de la sistematització del coneixement, sobrevalorant la concepció individual i subjectiva de la historia i col•locant l'atzar pur i simple com un dels fonaments explicatius del procés històric.

No es possible mantenir una experiència directe amb el passat, el nostre coneixement depèn de les complexes obertures de significat proposades a traves de la documentació. La natura de l'objecte de coneixement, en aquest cas el passat i el seus esdeveniments, venen a la llum nomes mitjançant formes indirectes a través de les quals l'experimentem i l'aprenem. La critica efectuada per part dels seguidors del gir lingüístic es que tot això no implica que aquests mediadors siguin immediats i originaris, és a dir que aquells que sustenten la validitat de la historiografia perquè basada directament en les font històriques s'enganyen, perquè les fonts documentals constitueixen per pròpia natura una construcció històrica.
Ens trobem davant una problemàtica que comporta riscos ètics importants que pot conduir, almenys sobre un pla teòric, a un relativisme cultural radical, propens vers el nihilisme.

Davant d'aquest enfocament que amenaça de volatilitzar la connexió entre el discurs històric i la realitat, s'han produït diversos intents, des de diferents posicions epistemològiques i historiogràfiques, de reformular aquests conceptes adquirint algunes de les critiques, positives i vàlides, efectuades per part dels defensors del gir lingüístic envers les falses seguretats i objectivitats de la historiografia moderna. Tal i com exposa la professora Spiegel, de la mateixa manera com les diferencies lingüístiques estructuren la societat, les diferencies socials conformen a la vegada el llenguatge. La tasca d’historiador és reconèixer la manera en que els actors socials donen sentit a la seves pràctiques i als seus discursos, per tal d'entendre els processos de conformació d'aquests " règims de veritat". El relativisme existent en la varietat dels llenguatges humans non pot constituir una barrera per a la raó. No es pot negar la possibilitat de comprensió entre éssers racionals.

Una de les aportacions mes importants efectuades des del gir lingüístic a la recerca històrica ha estat la de desplaçar la metàfora controladora de la evidencia històrica envers la de la reflexió de la mediació: es considerava que els textos i els documents reflexaven de manera transparent la realitats passades, tal i com defensava el positivisme; ara es parteix de la base que el passat es capta sota forma mediatitzada preservada per nosaltres en el llenguatge. Tal i com Spiegel conclou "necessitem pensar detingudament com entenem la mediació i com aquesta comprensió incideix en la nostra pràctica."

En aquest sentit resulten molt interessants les reflexions efectuades per part del professor Miguel Angel Cabrera sobre el rol de l'historiador i el producte de la seva recerca. Segons aquest autor els conceptes que utilitzem en la recerca històrica no són merament representatius ja que produeixen no tan sols reflexes de la realitat sinó imposicions de coherència i significació vers aquesta realitat.
Tanmateix postula que la clau per a la reconstrucció històrica s'hauria de basar en termes de mediació de l'imaginari modern, i ja no en termes de l’individu o de la història econòmica i social. Hauríem de ser capaços de reconstruir el conjunt de supòsits imaginaris en funció dels quals els individus es relacionen ja que actuen en funció de la percepció de la pròpia condició. Els fenòmens històrics nous tindrien lloc, segons aquesta concepció de la historia, quan els individus comencen a concebre la pròpia realitat de manera diferent. Com a conseqüència de determinades circumstàncies materials les persones es comporten i es relacionen d'una determinada manera. Aquestes relacions però no son causals, ni tan senzilles com es postulava des de la historia economia i social, sinó que mediades per un determinat imaginari.