tendències historiogràfiques: la memòria històrica

La cultura de la memòria del passat recent i traumàtic és un fenomen característic de la memòria europea contemporània, en la qual Espanya ha entrat amb cert retard. Sembla que només avui, en una societat construïda al llarg de trenta anys de democràcia consolidada, ens és permès mirar enrere amb ull crític. Aquesta memòria contemporània espanyola basada en l’antifranquisme i en el culte al “deure de la memòria”, sorgeix molt més tard que en la Europa occidental com a conseqüència de la llarga duració del franquisme i les peculiaritats de la transició a la democràcia.

Allò que diferencia aquets discurs a Espanya respecte a la resta de Europa és la percepció que el record de la història recent del país era estat cancel•lat durant la transició a traves d’una espècie d’acord tàcit entre les parts enfrontades. Aquesta consideració percebuda com a real en el si de la societat actual constata la incapacitat del món acadèmic per transmetre i divulgar la producció històrica. Diferència l’estudi de la història com a recerca del coneixement del passat de la noció de “memòria històrica”, l’objectiu de la qual seria el de atorgar un reconeixement polític, social i judicial a les víctimes de la guerra civil i del franquisme.
El concepte de memòria històrica conté a nivell intrínsec tota una sèrie de contradiccions que interfereixen directament en l’ús polític i social del qual ha estat instrument en els darrers anys. Aquestes contradiccions són objecte d’anàlisis per part del món acadèmic i ofereixen els instruments bàsics per una comprensió global del fenomen.
Tal i com planteja l’article de Pedro Ruiz Torres la comprensió del terme “memòria” associat al de “història” ens condueix a un realitat que poc o res té a veure amb una producció fruit del la recerca històrica, entesa coma recerca científica. La memòria és subjectiva per definició, és el resultat d’una elaboració individual d’imatges sotmeses als canvis i modificacions que caracteritzen la conformació de la identitat personal d’un individu. Tanmateix aquesta identitat es desenvoluparà en contacte amb una realitat social concreta que en determinarà la natura. Es podria afirmar així doncs, i partint d’aquesta premissa, que la memòria individual és resultat, en certa mesura, de la memòria col•lectiva i viceversa. L’ús d’una memòria definida com a “històrica” comportarà l’elaboració d’una visió del passat amb pretensió de veracitat, en quant a històrica, però construïda a partir d’una selecció de records i conseqüentment, subjectiva i constantment supeditada a les necessitats dels present.
Però la història en si no està al mateix moment supeditada al present, en quant a filla del seu propi temps? No canvien els temes en funció dels interessos i els valors culturals del present? No és la memòria un instrument de la disciplina històrica?
L’interès interdisciplinari que en àmbit acadèmic ha suscitat l’estudi per les diferents expressions de la memòria en la societat i en els individus, enteses com a mitjà principal a traves de les quals la espècie humana porta el passat al present, deixa clar que aquesta neta diferencia entre memòria i història no és tant clara com alguns historiadors pretendrien. Consideracions com les del filòsof Paul Ricoeur a favor de la memòria com a matriu de la història i les del concepte de la fidelitat segons la qual la pròpia memòria estaria supeditada a una exigència de veritat, en són un clar exemple.

Aquest passat, objecte de les polítiques culturals de restitució de la memòria, es resisteix a convertir-se en passat històric tot i el temps transcorregut, perquè objecte constant de tractament ja sigui part dels hereus de les víctimes com dels mitjans de comunicació, que n’amplien i en difonen la veu, com per part dels polítics, atents a l’interès social que suscita la qüestió. Mes enllà de l’atenció acadèmica creixent per l’estudi de la utilització del passat en els diferents presents com a mitjà de conformació d’identitats o com a mitjà de justificació de poders, la major part de publicacions sobretot de caràcter divulgatiu s’acosten a la qüestió per motius comercials i deformen considerablement la realitat històrica del nostre passat, ja sigui per part d’aquells que reclamen una veritat històrica suposadament negada durant anys com per part del immobilistes, opositors a la cultura de la memòria històrica . Ambdós tendències haurien de ser jutjades no per la visió que ofereixen del passat sinó per com aquesta visió defensa clarament una sèrie de valors de natura adversa del nostre present.

Tal i com observa Ruiz Torres l’ús públic de la historia crea memòria i converteix la història en memòria. A vegades l’objectiu no es educar el poble ( com en el cas alemany) sinó” instrument de batalla política on trobar exemples útils a la polèmica del moment” .